Parlem amb el director Vicent Monsonís sobre un dels projectes del cinema valencià de la temporada, 'La invasió dels bàrbars', adaptació del text teatral de Chema Cardeña sobre memòria històrica i que parla d'un dels episodis més foscos de la nostra història recent, encara hui sense resoldre. 

Una coproducció d'Stanbrook Produccions, Alhena Production, Arden Producciones, 3Cat, RTVE i À Punt que no vos podeu perdre a les sales de cine.

A Escena Valencia: Com ha sigut tornar a treballar amb Chema Cardeña a 'La invasió dels bàrbars' després de 'Matar al rey'?

Vicent Monsonís: Treballar amb Chema sempre és un plaer. Chema i jo som amics des de fa molts anys. Sóc un gran admirador de la seua obra. Pense que és un dels grans dramaturgs amb més talent que tenim. Ho dic a València i pot ser a Espanya, que malauradament com viu a València no és tan conegut o tan famòs com hauria de ser. Estic molt content d'haver treballat amb ell i que em permeta adaptar la seua obra. 

Ell fa una cosa que m'agrada i m'atrau molt a les seues obres. Sempre explora la història per a parlar de l'actualitat, del present, i ho fa a través de la pròpia història. Generalment, mirant la història des del punt de vista dels que la van perdre, no dels guanyadors. La història pareix que sempre l'escriuen els que guanyen i pot ser que la història real no siga la dels guanyadors, sino la dels perdedors.

A Escena Valencia: Com ha sigut el procés d'adaptar un text de teatre a un guió?

Vicent Monsonís: Em va resultar molt senzill, perquè el text de teatre em donava l'argument bàsic o el tronc necessari per a la pel·lícula. Són les dos converses de l'interrogatori de l'any 39 i l'entrevista d'època actual. L'únic que vaig vore és que em servia d'eixes converses i mantenir-les com a tronc argumental de la pel·lícula, després farcir la resta de context. El que jo vaig fer és situar l'obra de teatre de Chema al context històric, tant a l'any 39 com a l'època actual. Això, em va permetre contextualitzar a través d'una documentació molt exhaustiva que vaig fer de tota la part de la història oficial.

A Escena Valencia: Volia donar-te l'enhorabona Vicent perquè tota la recreació històrica del passat està molt bé.

Vicent Monsonís: Moltes gràcies. Jo m'he criat a València. Els meus iaios van viure al centre de València en la República, la Guerra i la Postguerra. He aprofitat molt del que jo coneixia, del que ells m'havien explicat. Tot el que coneixia dels carrers de la ciutat, dels fets i costums de l'època: la repressió, la fam que van patir, el silenci, la por... Volia reflectir això a la pel·lícula i reflectir la història oficial: els personatges públics, polítics, militars... dels quals ens parlen els historiadors, M'ajudaven a crear un fresc de l´època i posar en context la història que ens contava Chema.

A Escena Valencia: Com a director, com ha sigut rebre la resposta del públic. Vaig estar a una sessió als Cines Lys i als títols de crèdit. Es van fer dos aplaudiments llargs mentre sona el tema de Pau Alabajos i després un debat i un gran silenci al pati de butaques. A nivell emocional és una experiència que et deixa tocada l'ànima.

Vicent Monsonís: Estic superat. Vaig fer la pel·lícula conscientment amb la idea d'explicar coses dures, coses d'un passat del que normalment no es parla. Les tenia molt presents perquè formen part de la història de la meua pròpia família. Molta gent hui dia està cercant les restes dels seus familiars i tenen eixa ferida oberta. Vaig vore la possibilitat de dur això a la gran pantalla i d'explicar-ho. La pel·lícula ha sigut rebuda amb respecte, amb agraïment de la gent per explicar una cosa que normalment no s'explicava. La resposta m'ha superat, vore l'emoció amb que la gent rep la pel·lícula... L'agraïment, em donen les gràcies per haver-la fet... això ja fa que haja pagat la pena tot el procés de producció i tots els patiments que hem hagut de soportar per haver-la fet. 

A Escena Valencia: Parlem de dos moments històrics, el passat i el present. Em va agradar molt que per la posada a escena i el vestuari, havia com dos games cromàtiques diferents i el tractament de la llum...

Vicent Monsonís: En realitat, quan em vaig plantejar la recreació històrica de les dos èpoques des d'un punt de vista tècnic, volia diferenciar-les estèticament d'una manera clara. No volia fer una època en blanc i negre i l'altra a color. Fins i tot, al muntatge de la pel·lícula passem d'una època a l'altra amb discontinuitat. La diferència que s'aprecia és perquè tal vegada eixa època tenia una llum i un color diferent. Ha eixit de manera natural, no ha sigut una questió d'il·luminació. Ha sigut una qüestió d'interiors, de vestuaris... 

Està molt cuidada la direcció artística. Simplement, posant els elements de l'època actual i de l'any 39, inconscientment hi ha una diferència a penes perceptible que l'espectador sap captar perfectament i a primer colp d'ull sap en quina època estem. Nosaltres no hem fet una diferenciació conscient o premeditada. És la pròpia posada en escena.... 

Vaig comentar-li al director de fotografia que a l'etalonatge es mantinguera la essència de cada localització. Avui dia, les llums són molt diferents a com eren en eixa època. Les peretes, la llum amb la que il·luminem erem de resistència, càlides. Hui dia són llums més fredes als espais públics. Si poses el vestuari, el mobiliari, els electrodomèstics, la il·luminació que correspon a cada època, ja ens adonem que estem en un altre moment.


Moltes gràcies a Vicent Monsonís per aquesta entrevista per a la revista A Escena Valencia.