Parlem amb Joan Peris, director escènic i artístic, de la Companyia Teatre Micalet. Des de fa sis temporades, compartim moments molt divertits i familiars amb el fenòmen teatral del Nadal al Teatre Micalet, 'Nadal a casa els Cupiello'. S'ha acomiadat del públic amb gran èxit.

A.E.: El muntatge s'ha convertit en tot un clàssic de les festes de Nadal. La gran pregunta és, ha sigut l'última temporada de 'Nadal a casa els Cupiello'?

J.P.: Potser siga l'última temporada. En principi, és l'última temporada. Però sí és veritat que tot el món está que si la posem. L'any que ve és segur que no hi haurà Cupiello, és possible que més endavant el tornem a remontar.

A.E.: A més, és un muntatge molt emblemàtic del Micalet. Com ha sigut la temporada d'acomiadament?

J.P.: No la esperaven... sincerament l'any passat tindriem que haver acabat, però en la pandèmia van agafar la COVID, la vam fer quatre dies i es va paralitzar. Aleshores, enguany vam dir: "la despedim, l'acomiadem enguany". Vam fer uns quants bolos, la vam traure. Han sigut tres setmanes espectaculars. Ha estat pleníssim de gent. La veritat és que 'Els Cupiello' funciona molt bé. Tots els anys fer Cupiello està molt bé, però també la gent va creixent, i també perquè haviem pensat que ja estava. Quan vam fer 'Ballant, ballant', també volien que tots els anys ferem el muntatge. I també hi ha altres coses. 'Cupiello' és una obra molt divertida. A mi m'encanta vore-la. Va eixir molt bé. Quan la vam fer, va ser una obra que ens va eixir redona, i els actors són espectaculars.

A.E.: Jo sempre vinc tots els anys, a soles o amb amics, família, alumnes... és veritat que Nadal no és Nadal sense els Cupiello... 

J.P.: Uns amics actors que van vindre de Barcelona em vam dir, és què no és una obra de teatre, és una festa. El públic està ahí. La veritat és que està molt bé. 

A.E.: Com ha sigut l'última funció de 'Nadal a casa els Cupiello'?

J.P.: Va ser emotiu. La veritat és que són molts anys, tots junts sempre. Sempre és emotiu. Quan s'acaben les obres és molt emotiu, però és el que té el teatre, és efímer. Té el seu moment. És la màgia del teatre.

A.E.: Volia preguntar-te per la direcció escènica, sobretot per la construcció del decorat. Per exemple, del primer acte al segon. amb la cançó, anaven com construint, i jo com a públic puc vore l'escenografia i com es fa. 

 J.P.: A mi sempre m'ha agradat jugar amb l'espai. Jugar amb els espais. De fet, el joc de l'espai per economitzar el que és una escenografia. Realment l'espai ha guanyat moltíssim. 'Els Cupiello' era un homenatge a la primera obra que jo vaig dirigir, que també era de Filippo, 'Nàpols Milionaria', i també la feiem al mig. I vam dir, farem una cançó i farem coses... Crec que està molt ben colocat, ahí al mig.  Enguany, per problemes tècnics hem estat a punt de fer-ho a la italiana, i al final vaig dir "no pot ser", perquè no és 'Els Cupiello'. És estar ahí al mig, amb la gent. I ho hem encertat.

A.E.: També em recorde quan la vaig vore frontal, més panoràmica, I en la darrera temporada, lateral amb els alumnes. I era molt inmersiva, estar dins de la història. També volia preguntar-te per les cançons i per la selecció dels temes musicals.

J.P.: La primera cançó. Quan vaig començar a dirigir el muntatge, vaig a dir-li a tot el món. "Teniu que aprendre-vos la cançó de "Tutti al mare', que era la cançó que en el primer muntatge ficavem en les salutacions. Aleshores, quan eixien a saludar sonava esa cançó, una cançó emblemàtica, que la teniem sempre perquè era la nostra cançó, i que tenia molta marxa. Vaig dir "teniu que aprendre la cançó, no sé per a què, però teniu que aprendre-la". Quan vaig començar, vaig dir anem a tindre tot tapat, i vosaltres ho destapeu. No del primer al segon. No que estiga montat per al primer acte, sino que siguen llençols estesos de Nàpols. Tapem tot amb llençols. I amb esta cançó prepareu tota la escenografia, que ja pot començar l'obra de teatre. La primera cançó va vindre per això. 

La segona cançó és la que canten els Tres Reis Mags. Era "Tu geli de l'estele"  I del primer al segon, és la del Betlem. Per al Betlem, buscavem una cançó, i queda molt bonic, canten molt bé. Aprofitem, fem el canvi amb això. Ho fiquem ahí, i té una pujada que és bonica. 

A.E.: A més eixe moment és brutal, amb el personatge de Pilar mirant cap a fora i els tres eixint per darrere...

J.P.: És el que té De Filippo, és eixa cosa dramàtica en la comèdia. I al final també. El final és un tio que s'està morint, però que te pixes de risa. Aleshores, té esta cosa d'humor, al final amb una frase que el públic està rient, però està morint-se. És molt mediterrani, nosaltres som així, ens riem de tot. A més, és un acte molt dramàtic, però que al mateix temps que tenga esta cosa de... està escrit així, molt ben fet.

A.E.: Has anomenat 'Nàpols milionaria' de l'any 95 que també és del mateix autor que 'Nadal a casa els Cupiello', Eduard de Filippo. Què té aquest autor per a tu a l'hora de treballar una obra seua?

J.P.: És la primera obra que faig com a director, jo treballava com actor. És la primera que dirigisc. Tinc una connexió especial amb este teatre popular perquè em recorda al meu avi, és com si el meu avi estiguera fent teatre, li agradava molt el teatre. El trobe molt popular i al mateix temps si està ben fet està molt xulo. Hi ha un perill "sainetero", que es fer-ho fora de lloc. I esta obra, més en Nàpols, que entra dins de la segona època meua de direcció, per dir-ho d'alguna manera. Hi ha uns anys que jo em vaig a Barcelona, enmig del Micalet, i quan torne, faig el 'Hamlet Canalla', el decàleg del que jo entenc per teatre: res i actors.  I també perquè no teniem molts diners, i vam fer obres que eren dos actors, dos actrius, i aleshores vam dir: "ara anem a fer un De Filippo i obres de gran format".


Em vaig deixar anar molt. Hi han anècdotes com "alceu-lo, alceu-lo", jo em pixe de risa. Això és una invenció feta. Vaig pensar que si era tot el temps en monòleg, "tu tosses, i alceu-lo, alceu-lo, fiqueu-vos cadires i que faça tot el monòleg..." Hi ha coses molt atrevides, són solucions per a vore bé l'obra"

A.E.: Esperaves que 'Nadal a casa els Cupiello' fora un fenòmen teatral per Nadal a València?

J.P.: La gent diu això, però jo tampoc ho veig com un fenòmen. Hi ha gent que està molt obsessionada amb que fem 'Els Cupiello'.

A.E.: Esta obra és com una marca del Micalet, són sis anys i es demostra que si reposes una obra durant varies temporades funciona molt bé, perquè la gent ja l'ha vist. La gent que l'ha vist torna i la que no, per comentaris o recomanacions, la veu per primera vegada. Què comentaris i reaccions t'han arribat?

J.P.: No és una de les meues grans obres, 'Els Cupiello' per a mi és molt fàcil. Les comèdies són molt tècniques i està a tempo d'ànima, de família, de coses, és molt conegut. El que té de bo és que té la "chicha" de saber fer teatre, de gags... i poder elevar una comèdia mediterrània com és Eduard de Filippo. Pense que l'obra té una qualitat molt especial sense deixar de fer riure. Sense fer el pallasso vull dir. Arribant a un límit molt alt, deixant-nos anar molt. Quan la vaig montar, era molt atrevit. 

A.E.: Hem parlat de 'Nadal a casa els Cupiello', i en totes les obres que he pogut vore amb la teua direcció jugues molt amb la col·locació de l'escenografia.

J.P.: Des de la primera vegada, era molt important per a mi. Venia del Lliure també. És un espai amb el que es va jugant. M'agrada això, i estar dins amb la gent. Això ho he volgut repetir, portar-ho ací i treballar d'eixa manera. M'encanta fer això.


A.E.: La primera obra, 'Nàpols Milionària', què va significar per a tu?

J.P.: Estava molt bé, va eixir molt bé. Jugàvem a coses molt nostres també. Per a mí, va significar també coordinar tota una escena. En 'Nàpols Milionària' hi han uns canvis meravellosos. Canvis de 20 segons. Hi havia molta gent mirant i eixia una taula tancada, i havia un senyor que començava el drama. Eduard de Filippo sempre fa això. Vaig conseguir fer-ho en 26 segons, o així. Tota la gent morta de risa, perquè mentre estavem fent unes coses, de sobte desapareixa tot. Era un poc màgica eixa obra. M'agradava molt.

A.E.: M'agradaria també parlar amb tu d'un gran muntatge recordat del Teatre Micalet, que és 'Ballant Ballant', com va ser la direcció de l'espectacle? 


J.P.: Molt dura. Una de les obres més dures que he montat. Era molta gent. Molts canvis de vestuari. Era molt dura, anavem fent-la poc a poc. Aleshores, també significava que s'anava creant. Jo tenia un guió al principi, que era el del dancing, hi havia una pel·lícula. Però, en el segon canvi, la música canvia, i havien fet la història, que fora ací. Anavem seguint, i teniem que engantxar bé les músiques, la gent es canviava, tenia que anar, vindre... 15 actors. Jo recorde que va ser molt dur. Mira si era dur, que va ser la primera vegada que em va passar això. Quan va començar la música de 'Ballant, ballant', en l'estrena sempre estic amagat. A les estrenes, sempre estic per baix de l'escenari, camerins. Quan van ficar la música, em va agarrar un "berrinche" de plorar. Ningú havia dit que estava bé, i no havien aplaudit ni res, però només de penjar la música... em vaig emocionar moltíssim. 

Recorde que va ser molt dur, però després molt gratificant. Va funcionar molt bé. El 'Ballant Ballant' estava fet amb tota la punteria del món. Nosaltres fem teatre en valencià. Duiem tres obres o quatre fetes. I venien 40 ó 50 persones. Vam dir, en castellà no ho farem, però la farem muda. (riures)

A.E.: També és un referent teatral de tota una època, els 90 a València...

J.P.: Va haver una època... és dur dir això. Primer va haver una època, la de Carmen Alborch, una gran posada en marxa del teatre en valencià. Després, va arribar el PP, amb Císcar, i no sé com ni perquè, després d'Alborch, va fer que la temporada més gran siga eixa, i encara no està superada. Perquè és la que consegueix fer convenis amb companyies en sala, que ara no hi ha. Ara estem pitjor que mai. És així, i em sap mal, perquè nosaltres hem estat ací amb el valencià, el català, i encara que hem fet i hem demostrat qui som, estem més putetjats que mai. És una cosa que no pot ser i no entenc. Pense que Micalet tindria que estar a una altura econòmicament, i amb un recolzament. Diuen que es depen molt de les subvencions, sino faria obres de Lina Morgan. Pense que estem fent altra cosa molt interessant. Això no s'ha valorat en absolut. 

A.E.: Volia preguntar-te per altre muntatge que és 'Ai, Carmela!', que a més torna al mes de febrer al Micalet, amb Pilar Almeria i Josep Manel Casany.

J.P.: Ai, Carmela! era la quarta obra que dirigia. A més hi havia un fet molt graciòs. Jo volia fer-la en valencià. Havia estudiat Sanchis Sinisterra a l'Institut del Teatre. Li vaig dir que la volia fer en valencià i en castellà. Em va dir: "escriu-me una escena a vore com queda". La veritat és que ens va quedar bé i ens va donar els drets. L'experiència de fer-la més de vint anys després, perquè és una meravella d'obra, és una passada. Amb tot el que saben Pilar i Casany, i és meravellòs. 

A.E.: Amb la construcció d'escenografia amb el teatre...

J.P.: Sí, a més li haviem donat una volta més. L'hem arreglada més que la primera vegada que la vam estrenar fa més de vint anys. Està molt bé, crec que funcionarà i a més vore el treball d'ells dos és una passada. 


A.E.: A més, es resposa 'El malfet d'Inishmaan' el proper mes d'abril...

J.P.: Jo crec que és una de les grans obres que hem montat ací. Va eixir molt bé. És una pena, perquè no es va vore quasi, amb la pandèmia. Crec que és un dels millors espectacles dels últims anys ací. Després de 'El jardí dels cicerers', que crec que és la millor obra que hem fet ací. És una obra que agrada moltíssim. És un gran format, està fet amb el joc dels espais. L'escenografia és molt xula. El treball d'ells molt bó. La història és molt bonica. Crec que és un muntatge molt bonic, que s'ha quedat sense vore's i volem remontar-ho ara, després de tres o quatre anys que la vam estrenar. I ara poder tonar-la a fer, perquè és una de les grans obres que hem fet. 


A.E.: Volia preguntar-te per les reposicions dels espectacles. Creus que és una manera de consolidar els espectacles i les produccions pròpies?

J.P.: Normalment, amb l'exhibició, solem fer una primera etapa de quatre o cinc setmanes, i després ja que la tenim està bé per als actors posar-la un altre mes. Així, saps que tens assatjos i dos mesos d'exhibició, perquè sino és molt precari. L'actor treballa, fa una setmana o tres dies i ja està. Necessita reposar i quan està a un teatre es creix, tant els actors com l'obra. Els actors aprenen moltíssim de fer això. 

A.E.: Què és el més important per a tu a l'hora de dirigir teatre?

J.P.: Que els actors estiguen a gust, que estiguen bé. Per a mi és molt important, que ells disfruten fent el que jo vull que donen. Si veig a un actor patir, demanant-li coses jo, i que no està a gust, no estic content. Perquè si transmets això, transmets una incomoditat que això es respira. Perquè el teatre respira sempre. Tens que respirar comoditat, que estiguen a gust. Que estiguen fent un treball, que estiguen contents. Açò és el que més m'agrada. 

A.E.: Algun autor o alguna obra que voldries posar en peu?

J.P.: Ara mateix, moltes impossibles. García Lorca, Jardiel Poncela... Hi han coses que sempre es quedaran ahí. Com a director, vols dirigir una obra, i per a mi era 'El jardí dels cirerers',  és molt difícil. Perquè si la fas molt sèria... i quan tenia l'emoció, era una emoció molt forta. 

A.E. Què ha significat la Companyia Teatre Micalet per a tu?

J.P.: Te diria... tinc molta ràbia, perquè pense que s'ha quedat en un punt que podia haver sigut molt més del que ha sigut. Demostrant el que ha sigut, podriem haver fet moltes coses. Podriem haver estat a un nivell molt alt. Sobretot de recolzament, i cansats de estar lluitant sempre per a fer una obra de teatre. Es horroròs no poder estar disfrutant quan estàs fent una obra de teatre. Un recolzament no sols polític, també social... no ho sé... que el Micalet puguera estar fer obres sense parar. I no podem. Tenim que pensar una a l'any. No pots fer el que vols, sino el que pots. Pensar que si fas una de tants personatges no tens diners... tens que fer una de pocs personatges per a fer bolos, per a tindre diners per a fer altra que vols fer... i això és un poc el resum del que es la Companyia Teatre Micalet. No ha pogut crèixer, i ser el que podia haver sigut.

A.E.: A banda de les produccions de la companyia, per a programar espectacles, quina és la línia de programació'?

J.P.: En principi, programem coses, a vegades per obligació. T'obliguen en les subvencions. És molt absurd. Jo no programaria tant com programem. Sí que és veritat que hi ha gent molt afí que sí que ens agrada, però sí que és veritat que hi ha altres coses que tens que ficar-les. Jo en principi no volia programar res. De tant en tant, alguna companyia. Una programació nostra, una companyia en la que constantment estiguerem produint teatre. Una companyia amb una sala d'exhibició en la que puguerem produir i exhibir. Fer tres o quatre obres a l'any de tot tipus, i tindre una plantilla fixa. És una utopia que no s'ha conseguit mai... Quan vam començar Micalet em feia il·lusió que fora una companyia estable. Que quan vingueres al Teatre Micalet, amb les produccions de la companyia. 

Moltes gràcies a Joan Peris per l'entrevista i per parlar d'una companyia tan estimada com Companyia Teatre Micalet.