Entrevista con el director Àngel Martínez sobre "Monle, Món, Monleón", un documental sobre el famoso actor y presentador.

Hoy os hablamos de un documental sobre la figura del actor y presentador Joan Monleón, "Monle, Món, Monleón", dirigido por Àngel Martínez, coguionizado por Carles Gámez, y producido por la Fundació Amadeu Fabregat Mañes, con el soporte del IVC y Levante TV. 

El documental profundiza en la figura del actor, cantante y presentador Joan Monleón (1936-2009) y conmemora los diez años de su fallecimiento, el 28 de diciembre de 2009. Un artista que creó un estilo propio, símbolo para gran parte de la audiencia del humor valenciano y Canal 9, y que consiguió tener tanto partidarios como detractores sin perder un ápice de su propia personalidad.

Entre las personas entrevistadas en este documental figuran nombres como Albert Boadella, Ximo Puig, Enric Benavent, Empar Ferrer, Manuel Molins, Arturo Valls, Eliseu Climent, Enrique Fayos, Ventura Pons y Xavier Aliaga.

Hablamos con Àngel Martínez, director del documental, a quien agradezco su colaboración con esta entrevista, y a la ayuda de Carles Gámez.


Entrevista amb Àngel Martínez:

Com va nàixer la idea de fer el documental, dirigir-lo, i fer el guió junt a Carles Gámez?

El documental és una comanda, un encàrrec de la Fundació Amadeu Fabregat Mañes, quan anaven a complir-se deu anys de la mort de Monleón. Que va passar el dia dels Innocents... En 2019 es compliren deu anys, va ser l'última broma que Joan Monleón ens va gastar a tots, morint-se el Dia dels Innocents. La Fundació AFM que està presidida por Amadeu Fabregat, que fou el primer director de Canal 9, doncs em va telefonar i com sabia de la meua relació amb Monleón, perquè havien coincidit treballant en Ràdio Cadena... em va dir... "escolta, no faries alguna cosa en l'aniversari de Monle?..." I li vaig dir que sí. Em vaig tirar a la piscina... No sabia encara què faria... Eixa fou la primera proposta del documental, i després vaig plantejar què és el que volia contar-li a la gent... Crec que el millor homenatge que se li pot fer a les persones és parlar d'elles. Qualsevol persona, del tipus que siga, de l'àmbit que siga. Crec que la gent que ha conegut a una persona està molt bé que puga parlar d'ella, i que explique la manera en que li va afectar a favor o en contra la seua relació. Volia fer un documental sobre Joan Monleón sobretot per a la gent que no l'havia conegut, perquè els seus amics ja saben com era. Amb eixa idea vaig començar a fer el plantejament.

Com a director, com va ser la selecció de les persones per a les entrevistes?

Originàriament, joc sóc un periodista. És el meu ofici. Encara que ara em dedique a fer projectes de programes de televisió, documentals... Vaig començar d'una manera molt bàsica. M'interessava, primer que res, tractar de fer una conversa. És la idea que tenia. Construir una conversa entre ell i més personatges. Que estigueren vius, que l'hagueren conegut. I fer una xarrada un poc coral, on es plantejaren coses i vore com cada un d'ells aportava informació. 

A més, és molt coral... En el cas del teatre, noms com Albert Boadella, o de cine com Ventura Pons. Una visió des de diferents disciplines.

Sí, efectivament. Són persones que treballen des de diferents disciplines, que l'han conegut, han treballat amb ell, dirigint-lo, o compartint projectes. Tota la gent que ha participat a les entrevistes podia anar descobrint com era el personatge de Monleón. Després hi ha altres persones com Ximo Puig, perquè ell quan se'n va enterar del projecte volia participar. Era, en aquella primera etapa, subsecretari de presidència. Nosaltres mai vam influenciar en Canal 9 dient que volien que es faça allò, era gent d'associacions culturals que telefonava i que volien anar al programa de Monle. El que feien era canalitzar: "escolte mira a vore si de la falla de... o de la mare de déu de... volen anar al programa..." Jo vaig vore que hi havia persones que amb les seus vivències podien aportar coses per a donar a conèixer eixa personalitat pública i més íntima de Joan Monleón, que és l'objectiu del documental i situar-ho en el seu context. 


Moltes vegades s'ha dit, i en el documental es fa referència, que Monleón era un trencador. Que tenia una empatia molt gran amb la gent, però sobretot que trencava els esquemes...

Monleón, ell mateixa es definia com únic i plural. Eixa frase se la he recordat sempre. Era una persona amb una empatia natural. Això no s'aprén en l'ofici. Era trencador, sí, perquè era una persona situada en el seu context com al "fill de l'orxatera de la Avinguda de l'Oest de la ciutat de València". Un xicot nascut als anys 40, molt arrelat a sa mare perquè era orfe, i que ja tenia una inquietud artística. Volia ser tot, volia explotar, volia ser ell mateix. Li encantava disfressar-se. Pot parèixer ara una ximplesa, però en aquell moment, la Espanya dels anys 40, dels anys 50, que tot estava molt vigilat, que no podies fer teatre que no fora el teatre clàssic, que no podies dir més enllà de quatre estereotips i quatre tontades... però tota esta gent que va començar a despegar emocionalment, vitalment, i que va anar descobrint el seu caràcter ideològic, sexual... eren molt valents i també trencadors. Per exemple, quan es vestia de fallera amb el mostatxo... La gent d'esquerres, jo l'he viscut als anys 80, 90, pegue un bot molt gran, el miravem com "este de què va no?", no acabava, i la gent de dretes li feia gràcies, però s'estava ficant en els seus símbols... Això també ho contem al documental amb Maria Consuelo Reina que va ser directora de Las Provincias en una etapa política molt assenyalada... o el propi Eliseu Climent, que és l'agitador cultural més denostat políticament que ha hagut ací. Resulta que Climent vivia dalt de la orxateria de la mare de Monle, i Monle quan era menut pujava per a parlar amb el pare d'Eliseu Climent i li deia que volia fer coses. Monle era una barreja, un còctel. Tenia molta creativitat, era molt individual, amb la seua manera de treballar. Molt afectuòs amb els seus amics.


La seua casa era com un lloc al que anar no? Amb molta gent...

La seua casa era un casal, on tot el món passava. Ell era una persona acollidora, tot i que ell tenia, com tots, una cara de portes cap a fora i altra de portes cap a dins. Com totes les persones, crec jo. Feia un gran esforç per desenvolupar el seu treball. Però tenia eixa afabilitat, t'ho dic per persones que m'ho han contat, que han viscut això. Eixe Monle acollidor, que treballava en l'orxateria, i quan acabava feia teatre. Sempre deia de "passat per ma casa" o "passat per l'orxateria i li dius a ma mare que et done no sé què..." 


Què creus que feia a Monleón tan personal i genuí...

Una suma de espontaneïtat i empatia en el públic que no s'aprén. És una questió caracterial. Que una persona caiga bé. L'expressió "senyora li ha tocat la carxofa", "li ha tocat la clotxina". Això només podia dir-ho Monleón d'eixa manera, amb eixa espontaneïtat i empatia. La intenció del programa de Joan Monleón era també jugar amb eixos tòpics. Ell ja ho feia, amb les seues actuacions amb el grup de Els Pavesos. Eixa manera era molt espontània. Era la singularitat de Monleón. Però també li costava, això no ho fa qualsevol. Ventura Pons ja ho deia "Joan Monleón no era un gran actor, però era un gran personatge". Les persones que intervenen en el documental fan un subratllat d'ell, o el mateix Boadella que diu que podia ser perfectament un actor de la comèdia de l'art italiana. Lluny de tirar-lo per terra, el que fan és alçar la seua figura i la seua personalitat com a actor. 


Monleón treballava amb la seua família en una orxateria de València i triomfant després en el món de l'espectacle. Està el Monleón persona i el Monleón artista. Són com dos persones diferents, o hi havia molt de Monleón quan feia els seus personatges?

Jo a Monleón li he conegut fent bunyols però en una etapa molt tardia. La gent que el va conèixer en la seua etapa adolescent, o de persona adulta que havia de treballar pel matí i després dedicar-se al que ell volia... es conta al documental que la seua mare li deia que havia d'obrir l'orxateria a les set del matí, i després de treballar que fera el que volia. Per el que conten, Monle tenia una capacitat d'interconnexió. Era un gran comercial. Ell estava darrere del taulell de l'orxateria i captava la manera de ser de la ciutadania valenciana, de la gent que venia a la capital a fer-se una orxata. Crec que va tindre ahí una escola. Ell no va anar a cap escola, era una persona autodidacta. Jo crec que l'orxateria era la seua pròpia escola de interacció, per anar agafant eixa sintonia que després ell transmitia en els seus espectacles. 


Quan parlem de Monleón tenim la idea de València, de Canal 9, però també és conegut en Catalunya. Joan Monleón simbolitza l'humor valencià de sempre. Com es va rebre el seu humor en Catalunya?

Quan Catalunya va descobrir a Monleón, primer va ser a través del grup musical Els Pavesos. Era una gent amb una gran inquietut, eren els anys 60, 70. Tenien inquietuts culturals, lingüístiques, polítiques... encara que Monleón mai se definia de dretes o d'esquerres, o del mig. Els Pavesos era un grup que cantava en valencià, però era absolutament trencador respecte de la norma que hi havia. En els anys 70, hi havia un concert molt conegut a Canet, on anaven tots els grups "catalano-valenciano-mallorquins"i de l'Empordà i feien uns concerts molt rígits, i contaven els periodistes de l'època que quan venien Els Pavesos anaven fent el gamberro. Era com "una traca" deia Monle, perquè allà on anaven montaven un espectacle. Eren músics, però portaven un espectacle. Això, en aquell moment tan reivindicatiu dels anys 70, en Catalunya eren més formals, a nivell musical i teatral, més tancats en eixe sentit. Eliseu Climent també ho explica al documental. En Catalunya "són més godos", més tancats no? Quan Els Pavesos arriben a Catalunya i es relacionen amb gent de la nova cançó, per exemple la gent de La Trinca... clar, aquells ja eren gent que feien música i eren humoristes, però era una nova manera de fer cultura, i Els Pavesos van entrar molt bé. Es va trencar un poc la cintura a la gent que en eixe moment marcava la pauta. Ell com actor, a títol individual, també va fer el seu recorregut, en coses molt concretes, d'encàrrec, i les feia molt bé.



Buscaven a Monleón per qui era i el que feia no?... Donava un perfil molt característic...

Sí, això també ho explica molt bé Manuel Molins, autor de teatre. Estic content del resultat del documental perquè les persones que han participat, cadascú d'ells, han donat un perfil de Monleón, que tots podiem sospitar com era, però que t'ho confirmaven. A Monleón qual el cridaven per a treballar en "El Paral·lel" o una pel·lícula, o el cridaven per a que participara en "La Corte del Faraón". Cada cosa en el seu context. Igual que quan Berlanga li deia que participara en les seues pel·lícules. En sí mateixa, ell era el personatge. Tenia una facilitat brutal, i els directors sabien per a què el volien. Ell volia fer això, i ho feia molt bé. 

Què experiència traus després de dirigir el documental?

Per a mí ha sigut un treball molt satisfactori. He pogut fer un treball que m'encarregaren, em digueren "mira si pots fer alguna coseta per a l'anniversari de Monle". Amb eixa premisa, no hi havia res preconcebut, no estava clar que podia fer. Estic molt content del resultat, perquè crec que he traslladat allò que jo volia. Que la gent coneguera les cares, el poliedro, que era Monle. Tot el món el recorda per l'última etapa de Canal 9, i jo volia mirar cap arrere, d'on venia Monleón, les dificultats que va tindre, i com va mantindre un estàndar de treball profesional, que és per el que el recordem. Jo crec que Monle si s'haguera deixat dirigit per un gran director d'escena, haguera triomfat, sobretot en les comèdies de televisió, les sitcom. Estic segur que sí. Però Monle va decidir treballar en la seua terra, fer-ho a la seua manera. Com diu Ventura Pons, es va guanyar els cacaus d'eixa manera. Per a mí, la gran satisfacció és construir un documental on moltes persones parlen de la persona. La millor manera d'homenatjar a una persona és que la gent parle d'ella i s'explique. Sobretot pel recorregut que ha tigut el documental, ha tingut molt bona acollida. És molt satisfactori per a una persona que es dedica a fer audiovisuals.  


Volia preguntar-te Àngel, a més del documental sobre Monleón, què projectes voldries fer?

He passat per tots els esglaons del ofici. Vaig començar com a periodista en la moto buscant successos a vore què passava en El Diari de València, l'any 81-82. M'interesa contar coses i sobretot no perdre la memòria. Crec que la memòria és un referent al que no hem de renunciar en la vida. Perquè igual que ara disfrutem d'uns nivells de llibertat d'expressió incontestables, encara que haja "sus más y sus menos", va ser perquè gent com Monleón i altres es van trencar la cara anys enrere. M'agrada la memòria i traure a la llum personatges que des del seu ofici han fet la seua aportació. En el tema de la ciència, tinc un documental fet de Santiago Grisolía que no està estrenat i el tinc editat. O del món del teatre, m'interesa molt la figura de José María Morera, que públicament ho he dit, quan va faltar fa quatre anys just quan estava gravant el documental, és un director dels anys 60-70 que va ser el que fou Berlarga per al cinema espanyol. Per la seua capacitat i compromís de trencar el llenguatje narratiu i cinematogràfic en el cas de Berlanga, i en el cas de Morera perquè fou una persona trencadora en la pauta del tipus de teatre que es feia en Espanya en eixos anys. Va ser la persona que va començar a fer teatre europeu a Espanya i el descobridor de la gran generació d'actors espanyols com Echanove, Sacristán, Ana María Barbany... Persones de teatre que et vinguen al cap dels anys 90, 80, 70... les va descobrir Morera. Encara que jo puga tindre afecte personal per determinades persones, crec que és un treball intel·lectual per part d'ells que a mi sempre m'agrada molt subratllar. Que també tinc que dir-te que són els més complicats televisivament parlant a l'hora de vendre-los.

Un projecte que t'haja marcat?

He fet projectes de programes de televisió. És el que he fet. Tele d'entreteniment, cosa amb la que jo m'identifique. Quan a la gent li dic que m'agrada molt fer concursos, la gent em mira... Tu veies un programa en Canal 9 que es deia "Si l'encerte, l'endevine", un programa de frases fetes que la gent tenia que endevinar. Eixe programa el feia jo. Hi ha moments que la vida et dona oportunitats de fer coses, de donar-te trontollades, noves oportunitats, a vegades... A mí m'ha marcat el poder fer moltes coses. Afortunadament he tingut una carrera molt vertiginosa, amb molt anys de creativitat televisiva, de plasmar projectes, on he fet un fum de programes. Més que embarcar-te, estic agraït a la vida, per això reconec el tema de la memòria per a estar permanentment fent coses. Ara treballe menys, sí. No estic en la dinàmica de la televisió comercial, també és de veres. Ara estic fent coses que a vegades les tinc en el calaix. He pogut fer documentals, el de Morera m'encantaria acabar-ho, no l'he pogut acabar per temes de finançament. M'agradaria acabar-ho algun dia, no sé si serà l'obra pòstuma de Martínez. Ahí està no? El bagatje i la resposta dels espectadors al treball sempre m'han animat moltíssim. He tingut més aplaudiments que xiulits.

Moltes gràcies per l'entrevista i per estar en A Escena Valencia.

Gràcies a vosaltres.   

Publicar un comentario

0 Comentarios

Comentarios